Your smile

Enganys: com el castellà es convertirà en una llengua d'ús privat

2006-02-20T14:39:00.000-08:00

En els últims mesos, i sobretot des de l'aprovació al Parlament de Catalunya de l'Estatut, s'ha generat un clima de crispació molt important en l'àmbit de la política catalana i espanyola. Però més enllà dels debats que uns partits i altres poden tenir entre ells per estar més o menys d'acord en els diversos punts de l'Estatut, el que trobo totalment vergonyós és la campanya anti-estatut i anticatalana que està impulsant el PP: tant la recollida de firmes en favor d'un referèndum a tot Espanya per rebutjar l'Estatut, com les últimes cunyes publicitàries de ràdio que ha impulsat el PP andalús són vergonyoses i es fonamenten en la mentida i la manipulació.

Un dels anuncis d'aquesta campanya fa referència a l'ensenyament a Catalunya:

-"¿Sabes que si nos vamos de Andalucía a Cataluña nuestro hijo tendrá que estudiar catalán?
-¿Cómoooo?
-Lo que oyes, que en Cataluña es obligatorio estudiar catalán y no se puede en español, que es la lengua de todos.
-¿Y por qué?
-Porque Zapatero lo consiente y Chaves lo apoya".

Realment, jo, com a estudiant i catalana, quan vaig sentir això vaig sentir vergonya. Vergonya al veure com es manipula a la audiència en favor d'interessos totalment partidistes. Juan Ignacio Zoido, secretari del PP andalús, afirmava que la campanya: "es en positivo y que no va en contra de nadie". És clar. Això em recorda al senyor Rajoy, que a La nit al dia de Mònica Terribas va negar categòricament que el castellà fos perseguit a Catalunya. En una roda de premsa a la mateixa Barcelona, però, havia afirmat: "Es evidente que se está haciendo con el castellano lo que en época de Franco se hizo con el catalán". En què quedem?

El senyor Rajoy, en les seves declaracions, es reafirma com a ferri defensor de la llibertat- "la libertad está por encima de cualquier otra consideración"- però no tinc gens clar que realment pensi així. Si tant a favor està de la llibertat, perquè no recolza la llibertat dels catalans a decidir sobre el seu futur? I si no li agrada el què s'està promovent des d'aquí, per què no intenta entrar en els debats amb criteris més raonables, i deixa de criminalitzar i mentir sobre tot el que fan els catalans?

Amb tot plegat, l'únic que s'aconsegueix és crear a la resta d'Espanya un clima d'anticatalanisme infudat, basat en mentides, en tergiversions, en manipulacions i en interessos totalment partidistes i retrògrads. No és veritat que els catalans siguem insolidaris, ni que obliguem a ningú a parlar-nos en català i el fem renunciar a la seva llengua materna. I tampoc és veritat que el castellà no s'ensenyi a l'escola: m'he escolaritzat a Catalunya, segueixo estudiant, i crec que tan jo com els meus companys sabem parlar i escriure el castellà tan bé com qualsevol altre noi que parli aquesta llengua a casa. I aquest mateix noi és també competent en català un cop s'acaba d'escolaritzar. On radica el problema? En aprenendre dues llengües? Em sembla que no.

Si el català és la llengua original de la nostra terra, perquè no s'ha de promoure a l'escola i a les institucions? Realment una llengua tant forta com el castellà quedarà reduïda, com pronostica Mariano Rajoy, a "una lengua que sólo se utilice privadamente"? El PP juga amb la falta de coneixement de la gent sobre algunes qüestions. Qui no ha viscut mai a Catalunya pot sentir-se realment alarmat al sentir una campanya com la del PP: li faran creure que la única realitat és la que ells prediquen. Doncs no. A Catalunya ensenyem en català, però aprenem el castellà amb total normalitat, i el parlem al carrer, també, amb alguns dels nostres amics, familiars o coneguts. No hi ha cap persecució. Al carrer, excepte casos puntuals, hi ha una bona convivència entre català i castellà, i sembla que els problemes s'estàn creant des de dalt, des d'aquests cercles polítics que prefereixen promoure la ignorància i la mentida abans d'intentar entendre la realitat nacional catalana i impulsar un clima positiu entre Catalunya i Espanya.

Evidentment, aviat se'ls acabaran les mentides. Una campanya política basada en l'engany no s'aguanta per enlloc. El 18 de febrer els catalans, amb una manifestació pacífica i molt festiva, hem demostrat que també som aquí, i que nosaltres no busquem cap crispació. Però ja n'hi ha prou d'aquest color. Que no es pensin que som tontos. Ni nosaltres ni tots els espanyols als qui també estan enganyant.

Per saber més coses sobre aquest tema podeu llegir l'estatut. També és interessant fer una ullada pels diferents mitjans digitals i veure com, des d'uns o altres, es diu segons què.

El nou estatut: http://www.gencat.net/nouestatut/

Font fotografia: http://catalunyainformacio.com En aquesta pàgina també en podreu trobar algunes més.

Crònica de Sant Jordi

2005-05-17T13:25:00.000-07:00

Sant Jordi desborda Figueres

Travessar la Rambla de Figueres sense sortir-ne malferit el dia de Sant Jordi era impossible. El recorregut que una persona amb pas lleuger tarda un minut a fer un dia qualsevol es va convertir en una autèntica expedició el 23 d’abril. No era una qüestió d’iniciativa. No. Era una guerra de desgast. Només el més valent, la persona amb més empenta, i, perquè no dir-ho, amb més capacitat per empènyer indiscriminadament criatures, pares i àvies podia proposar-se fer la meitat de l’excursió en cinc minuts. La resta de mortals podíem tardar mitja hora.
Efectivament, Sant Jordi és una festa multitudinària. Tots sortim al carrer empesos per la febre contagiosa de la història d’un cavaller que matà un drac i salvà una princesa. Potser ens creiem cavallers, vés a saber. Per això acceptem fer cues sota el sol per regalar una rosa o un llibre a aquells qui més estimem. I ens queixem, però aguantem.
No és que la festa de Figueres fos gaire més diferent que la d’altres pobles i ciutats de Catalunya. Els de Barcelona em diuen que també van pensar en el suïcidi mentre es veien perduts entre les riuades de gent de la capital. Però una de les peculiaritats de la ciutat natal de Dalí va ser que, allí, algú va aconseguir obrir-se pas entre la multitud: Sant Jordi.

Un Sant Jordi poc convencional
Vestit amb la roba tradicional d’un bon cavaller, tot engalonat, Sant Jordi va aconseguir crear un espai buit entre la gent. L’acompanyava, però, un escuder d’allò més inusual: un noi vestit d’executiu, amb un maletí a la mà i una torre d’alta tensió enganxada en un barret vermell.
“Què cracks!”, va exclamar un jove que es mirava el cavaller Sant Jordi i el seu acompanyant amb un somriure de complicitat. Realment, cridaven l’atenció. Però la complicitat del noi amb els cavallers no la motivava simplement la vestimenta medieval. Tots tres, i molta de la gent que passejava per la Rambla en aquell moment compartien l’oposició al Pla de Molta Alta Tensió (MAT) plantejat pels governs francès i espanyol, que suposa la construcció d’una línia elèctrica de 400.000 volts que interconecti França i Espanya per les Alberes altempordaneses.

Sant Jordi es va convertir en una plataforma més de protesta

Des d’algunes organitzacions ecologistes i ajuntaments de la zona s’ha mostrat un ferm rebuig al projecte i, aquell dissabte, Sant Jordi es va convertir en una plataforma més de protesta: “Ens volen pelar les muntanyes. Tot ho fan passar per aquí. Tenen tota la raó, i encara s’hauria de protestar més”, em va comentar en Marc, un noi de vint-i-tres anys que seguia el cavaller i el seu atípic escuder amb entusiasme.
El caire tradicional d’aquell Sant Jordi, però, no va perdre protagonisme pels actes de protesta. Les parelles seguien passejant agafades de la mà, atordides, això sí, pel gruix de gent. Els enamorats aguantaven caminar al ritme lent i feixuc de la multitud. Els nois bufaven i remugaven per sota el nas mentre les noies admiraven llibres i roses. El cert és que només vaig sentir queixes masculines. Elles, sota aquell enorme i blanc somriure, aguantaven el passeig carregant la rosa en una mà i el xicot en l’altra.
Mentrestant, aquells que caminaven sols optaven per sortir de la Rambla i voltar-la per fora. Era molt més fàcil. Però aviat uns galls estridents captaven l’atenció dels sotmesos i els exil·liats de la Rambla. El mal d’orelles era insuportable. Un grup de sud-americans pretenia que els caminants es refugiessin en l’Evangelisme cantant cançons religioses i predicant el camí de Crist i la seva mare, la Verge Maria. Al veure que no oferien salvació davant el via crucis que suposava travessar la Rambla, la gent els passava per davant amb total indiferència.
Només a les parades de roses i llibres en van quedar una mica farts, dels cantants. Els nens de la parada del Club Natació Figueres, que, per “voluntad de Cristo” venien roses a només deu metres dels evangelistes, em van comentar que ja en tenien prou. La Raquel, de nou anys, mentre preparava una rosa em deia: “Em deixaran sorda. M’estan estressant molt. Els aniré a dir que callin”.

La cort del segle XXI
Davant de la parada del Club Natació Figueres, un grup d’escoltes oferia una alternativa als cants religiosos. Per un euro, escrivien i recitaven un poema d’amor personalitzat a qui, aquell que pagués, volgués. No hi posaven música, això sí, però tothom deia que escoltar-los a ells era molt més agradable que sentir els guirigalls dels evangelistes. Eren els joglars d’una cort, la figuerenca, que hores d’ara ja tenia cavaller, escuder, eclesiàstics i recitadors de cants d’amor.

Princeses i princesetes esperaven, ansioses, una rosa

A la cort figuerenca només li faltava una cosa: la princesa enamorada. Aviat, però, vaig descobrir que, aquella multitud feixuga i gairebé molesta amagava centenars de princeses i princesetes que esperaven, ansioses, que el seu Sant Jordi els regalés una rosa.
Poc a poc, les parades s’anaven buidant de roses, llibres i gent. A dos quarts de nou del vespre només els nois que arribaven de la feina o que, despistats, havien oblidat comprar un detall a la seva xicota s’acostaven al centre de la Rambla. Tota la multitud que fins aleshores havia omplert aquell espai caminava, ara, dispersa, cap a casa. Mentrestant, les paradetes s’anaven desvertebrant i un grup d’escombriaires arribava per netejar-ho tot. L’endemà ja no seria Sant Jordi.

La farsa d'Enric Marco

2005-05-12T12:47:00.000-07:00

Ens va enganyar a tots

Enric Marco

aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa

aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa

La contraportada de EL PAIS del dimecres 11 de maig m'ha deixat de pedra. Enric Marco, fins aleshores considerat per tots una víctima del terrible Holocaust nazi, ens ha mentit. Mai va estar a un camp de concentració nazi. Mai va estar a Floosenburg.

Per mí, que no fa ni dos mesos vaig assistir a una xerrada de Marco a Martorell, la notícia m'ha sobtat moltíssim. Quan vaig sortir d'aquella xerrada, admirava aquell home que, valent, era capaç de reconèixer i explicar-nos l'infern que havia viscut i que, a més, ens animava a impedir que alguna cosa similar tornés a passar mai. Jo me'l vaig creure. Em va posar la pell de gallina, i l'interés que sempre he sentit per un tema tan cru i dur com la Segona Guerra Mundial va augmentar encara més al descobrir el testimoni de Marco. I, ahir, quan vaig llegir que tot el què ens havia explicat era mentida... vaig sentir una sensació estranya: ens va enganyar a tots?

El mite de Marco ha caigut, i trobo que la seva actitud, la seva mentida de més de 30 anys és injustificable. No es pot jugar amb una cosa així. Milions de persones van morir físicament i psicològament als camps nazis.

Ara, però, que les hores em permeten pensar una mica més en el tema, m'adono que el realment important és el record de totes aquelles persones que van morir durant l'Holocaust. Més enllà de la mentida de Marco, totalment injustificable, el que hem de fer és recordar i homenatjar els milions de persones, entre elles, milers de catalans i espanyols republicans, que sí que van patir en la seva pròpia pell els horrors de la bogeria nazi. S'ho mereixen.

"SIGUES AUTÈNTICA"

2005-05-05T05:47:00.000-07:00

Molt en relació amb el títol d'aquest blog, "Your smile", Carmen Garcia Ribas proposa el somriure i una correcte respiració per afrontar les nostres pors, sobretot quan pretenem comunicar.

“Sigues autèntica”

Carmen Garcia Ribas proposa la gestió de les pors per assolir objectius professionals i personals

“Respira, i somriu” és el que Carme Garcia Ribas, periodista i especialista en comunicació estratègica i empresarial, recomana per aconseguir una comunicació eficaç. I, realment, ella segueix el seu lema al peu de la lletra. Amb una actitud propera, gairebé amigable, ens parla d’un dels temes en què més treballa darrerament: la gestió de les habilitats emocionals d’homes i dones.

Amb la naturalitat d’una especialista en comunicació, Garcia Ribas ens comenta que el model mental de la dona es basa en la por a no ser estimada, actitud que caricaturitza amb el nom de síndrome Maripili.

En aquesta mateixa línia, i a diferència del que potser molts pensen, Garcia Ribas senyala que els homes també tenen por, però en aquest cas “por al fracàs”. Així, intentant desacreditar aquelles idees tradicionals sobre que els homes no temen, Garcia Ribas és clara: “Tots tenim por, no és una cosa negativa, però hem d’aprendre a gestionar-la”. Tanmateix, reconeix que la por al fracàs dels homes no és generalitzada i que, en canvi, la por a no ser estimades de les dones sí: “No tots els homes són Manolos, però en canvi totes les dones són Maripilis”, comenta utilitzant els noms que ella mateixa ha ideat amb enginy còmic per definir les actituds temoroses d’ambdós sexes.

“Les dones tenim por a no ser estimades”

Mentre parlàvem amb Carmen Garcia Ribas, no se’ns va escapar allò de dir que el nostre comentari seria un pèl estúpid perquè, segurament, haviem aconseguit crear un ambient de confiança, sense cap mena de temor o inseguretat. Segons Garcia Ribas, aquest hagués sigut un comportament limitatiu per part nostra, un comportament per “fer-nos estimar”. I realment és un comportament d’allò més comú. La inseguretat i la por al rebuig limiten a la dona les seves habilitats comunicatives i, com a conseqüència, la perjudiquen: “Un comportament per fer-te estimar, com tot el que provoca la por, l’únic que aconsegueix és tot el contrari: que no t’estimin i, a sobre, que no t’estimis ni tu”. I és que, segons Garcia Ribas la dona que no identifica les seves pors, la Maripili, “no s’estima” i no és “autèntica”.

Quan li preguntem si el síndrome Maripili s’està convertint en un moviment, Carmen Garcia Ribas dubta: “Si resulta que tothom està intoxicat, potser sí que és un moviment. Però és un moviment que no té cap nom, per això s’està generant el terme de síndrome de Maripili”. Però matissa: “En tot cas seria un model estratègic”. I és que la professora considera que no cal que els síndromes Maripili i Manolo generin un moviment perquè no fan aparèixer un “nou home” o una “nova dona”, sinó que la seva gestió “destapa” les identitats pròpies.

En relació amb això, li preguntem si considera que la paritat pot aconseguir millorar la situació de la dona en l’àmbit laboral. Carmen Garcia Ribas ens contesta que sí, però dóna una gran importància a fer-nos entendre la diferència entre paritat i igualtat: “Quan parlem d’igualtat ens fem una trampa molt important, perquè agafem el model masculí”. I afegeix: “Jo defenso la identitat”.

“S’han de proposar models de lideratge basats

en la cultura de les dones”

Carmen Garcia Ribas ens explica que avui en dia, moltes dones directives encara busquen l’aprovació masculina quan assoleixen cert èxit o responsabilitat empresarial i que, per tant, segueixen sent Maripilis. “M’heu deixat entrar al vostre galliner, sóc com vosaltres”, pensen aquestes dones a criteri de la periodista. En aquest sentit, Garcia Ribas lamenta que les dones directives imitin els comportaments de líder dels homes i proposa “models de lideratge basats en la cultura de les dones”. I és que, Carmen Garcia Ribas considera que els codis de conducta que distingueixen severament homes i dones en l’àmbit de l’empresa han quedat obsolets i que, tot i així, no han estat substituits per models nous.

“L’alternativa a ser Maripili

és ser estratègica”

Segons Garcia Ribas, en l’àmbit empresarial el síndrome Maripili provoca actituds d’autosabotatge i submissió en les dones, actituds que s’han d’identificar, corregir i superar: “L’alternativa a ser Maripili és ser estratègica”, puntualitza. Quan li preguntem pels homes, l’especialista ens explica com, en el cas masculí, la por al fracàs condueix a actituds “agressives i arrogants” que també s’han de gestionar a partir del reconeixament dels propis temors.

Però a mida que parlem amb Carmen Garcia Ribas, veiem que això de reconèixer les pors és també diferent entre homes i dones: “A les dones dir que tenim por no ens costa, i als homes sí”, afirma Ribas. A nivell d’anècdota, i per exemplificar-nos el que ha comentat, la professora ens explica com, en un seminari per la gestió de les habilitats emocionals dirigit a homes amb alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya, va preguntar als alumnes qui tenia por. Cap va respondre inmediatament. Al final, però, després que un dels directius aixequés la mà i admetés que realment tenia por, tota la resta ho va fer. Segons Garcia Ribas: “Aquest primer era el més valent”.

L’àmbient femení que impregna la nostra conversa es transmet, també, en la línia de les preguntes i les respostes. Concient de la nostra curiositat per l’actitud autolimitativa de les dones, Carmen Garcia Ribas ens respon amb entusiasme totes les preguntes que li fem sobre el tema. Mentre ens explica els orígens d’aquest tipus d’actituds limitatives femenines, Garcia Ribas fa referències constants a certs rols socials que considera erronis: “Et diuen que tens l’obligació de tenir una vida familiar, perquè si no no tens permís per tenir-ne una de professional”, lamenta.

Segons ella, la dona ha de substituir el model mental de la “submissió” pel de la “negociació”, gestionant, així, les pors que no li permeten assolir els seus objectius.

“Els mitjans de comunicació reforcen sempre l’estereotip”

Mica en mica, la nostra conversa va derivant cap un altre dels temes que Carmen Garcia Ribas i nosaltres tenim en comú: el periodisme. Com a periodista, Garcia Ribas mostra una actitud crítica amb els mitjans pel que fa al manteniment dels tòpics que condueixen a les actituds de Maripili i Manolo: “Els mitjans de comunicació reforcen sempre l’estereotip”. I precisa: “Tota la gamma de coses que fan les dones en el món professional no surten mai”.

Davant la nostra curiositat, Garcia Ribas ens adverteix que “tothom alimenta el tòpic” però matisa que, encara que trencar-lo és “feina de tots”, les dones haurem de “gestionar les nostres pors i les pors d’ells”.

Amb tot, després d’una conversa interessant, fluïda i d’un to col·loquial i molt amigable, ens despedim de Carmen Garcia Ribas qui, abans, no dubta en donar-nos un darrer consell: “Donar-te permís per ser és la clau. Sigues autèntica”.

"TOTES LES DONES SOM MARIPILIS"

2005-05-05T05:32:00.000-07:00

Aquesta és l'entrevista que el dijous 21 d'abril vam fer a la periodista i consultora de comunicació estratègica i empresarial, Carmen Garcia Ribas. L'entrevista, a tall personal, va ser molt enriquidora i un dels lemes que en vam extreure tan jo com les meves companyes va ser: "Sigues autèntica". Carmen Garcia Ribas, una dona realment autèntica, ens va convidar a endinsar-nos en la reflexió davant de les actituds, sovint esterotipades, que tenim dones i homes.

“Totes les dones som Maripilis”

Garcia Ribas senyala que s’han de treballar models de lideratge basats en la cultura de les dones

Carmen Garcia Ribas és periodista i consultora de comunicació estratègica i empresarial. Actualment realitza seminaris d’habilitats de comunicació per dones i homes professionals a l’Escola Internacional de Comerç de Barcelona. El seu treball en relació amb les actituds tòpiques que limiten la identitat pròpia i l’assoliment de l’èxit de dones i homes s’ha estès amb els noms de síndromes Maripili i Manolo.

Pregunta: Què és una Maripili?

Carmen Garcia Ribas: No és que sigui ser una Maripili. En realitat, totes les dones som Maripilis, perquè en el nostre model cultural tenim por a no ser estimades, i, a partir d’aquí fem rituals de submissió. Per exemple, coquetejar és un ritual de submissió. Quan tu estàs parlant amb la gent i coqueteges, d’alguna manera estàs enviant un missatge: “Jo no sóc perillosa, estimeu-me”.

P: I per què tenim por?

GR: No ho sé perquè tenim por. El cert és que tenim por, igual que tenim set, gana, fred i calor. És absolutament natural en totes les persones. Inicialment la por era per defensar-nos. De la por física hem anat passant a la por social. Perquè en tenim no ho sé, però que tenim por és un fet.

P: Però hi ha uns àmbits socials i professionals on podem trobar més Maripilis?

GR: L’àmbit personal i professional no s’ha de separar. No deixem de ser nosaltres ni canviem el xip quan canviem d’àmbit. Jo crec que la majoria de dones som Maripili si no aprenem a identificar la por a no ser estimades. I quan dic la majoria dic les dones de totes les edats. Les noies que tinc de primer a l’ESCI, de divuit anys, són totes Maripili. Quan han d’explicar una anècdota en públic fan aquestes coses de pàmfiles, treuen veueta... És un comportament per fer-se estimar. Però, al final, com amb tot el què provoca la por, l’únic que aconsegueixes és el contrari: que no t’estimin i, a sobre, que no t’estimis ni tu. Perquè, en realitat, la Maripili normalment no s’estima a ella mateixa.

P: Però ara a la universitat hi ha moltes noies. Encara que creiem que estudiem i ens formem, ens autolimitem igual?

GR: Sí, us autolimiteu pels rols. Hi ha un eix transversal que diu: “La teva vida té sentit si et cases i tens fills. A més a més, pots anar essent professional, o mentrestant pots ser professional, però, veritablement l’objecte de la teva vida és aquest”. Això és un estereotip limitatiu que serveix per sabotejar tot el teu projecte.

P: La societat titlla la dona d’èxit d’abandonar la família.

GR: En realitat moltes vegades l’abandonen a ella. Els homes, en general, el complement que busquen no és una dona important, sinó una dona que sigui inferior. Tots aquests rituals com d’invàlides permanents que fem les dones no són perquè estiguem tronades. És un procés adaptatiu. Els homes, quan triomfen, moltes vegades tenen algú al seu costat. En canvi, les dones, com que el paper que se’ls demana és el de fer costat, és molt difícil que tinguin èxit i trobin un home que les recolzi.

P: Sembla que la societat premiï l’home d’èxit i miri malament a la dona triomfadora.

GR: Una dona d’èxit està tan bé com un home d’èxit. Si ets una magnífica estratega, ser la vice-presidenta del govern està molt bé, igual que si ets una gran cuinera. Però el tema és que a les dones d’èxit difícilment les acompanyen els homes.

P: I la tècnica de la paritat a les empreses i els governs és una bona tècnica per ajudar les dones?

GR: Jo estic en contra del tema de la igualtat. És un model que no és el nostre. Què vol dir que hem de ser iguals? Iguals a qui? El tema de la igualtat va sortir a l’inici del feminisme perquè es demanava la igualtat legal. Però som molt diferents culturalment els homes i les dones. Jo defenso la identitat: cadascú la seva. Quan parlem d’igualtat fem una trampa molt important, perquè les dones agafem el model masculí. Aleshores la gent comenta que les dones, quan tenen càrrecs directius, es comporten com homes. Ningú els ha explicat què és comportar-se com dones pels temes de dirigir, i, per tant, agafen models masculins.

P: Perquè busquen l’aprovació masculina?

GR: Exacte. D’alguna manera aquesta actitud d’imitació del model masculí és per dir: “M’heu deixat entrar en el vostre galliner, sóc com vosaltres”. El que s’ha de treballar, en realitat, són models de lideratge basats en la cultura de les dones.

P: Però els homes no tenen por? Vostè parla d’un síndrome Manolo per ells.

GR: La por dels homes és no ser ningú. Tenen por al fracàs. Això són estereotips: “Haig d’arribar a ser no sé què”. Aquesta por els provoca actituds arrogants i prepotents. Als homes els inculquen igual que a nosaltres. A les dones ens envien missatges de l’estil: “Si no ho fas bé no t’estimaran”; als homes els arriben missatges com: “Si no arribes aquí, fracassaràs.” Però no tots els homes són Manolos. En canvi, totes les dones són Maripilis.

P: I com es deixa de ser Maripili?

GR: L’alternativa a ser Maripili és ser estratègica: adonar-te en cada moment de la teva vida de quina és la situació, què tens, què no tens, què pots fer... I, a partir d’aquí, actuar conseqüentment. Has de donar-te permís per ser, atrevir-te a ser tu mateixa.

P: Ha creat vostè els termes de Maripili i Manolo?

GR: Sí, és una cosa que he creat jo. Fixeu-vos que és col·loquial, per caricaturitzar. És allò de dir: “Va, no siguis Maripili!” Les Maripilis i els Manolos s’identifiquen amb un comportament. És una terminologia que no pretén ser allò de: “L’any 2005 es va inventar el síndrome Manolo”.

P: I tot això és feminisme o simplement un moviment?

GR: Quan començo dono classes de comunicació. A partir d’aquí, diferenciem com han d’aprendre a gestionar la por els homes, per un costat, i les dones per l’altre. I, ara, s’està convertint en un moviment. Però no cal que sigui un moviment. L’únic que porta això és a ser autèntica. És ser tu mateixa, el que et porta és a respectar-te. Si resulta que tothom està intoxicat...potser sí que és un moviment. Però un moviment que no té cap nom, per això la cosa que s’està generant és el síndrome de Maripili.

P: Quin paper tenen els mitjans en aquest tema?

GR: Tenen molta responsabilitat. Els mitjans de comunicació reforcen sempre l’estereotip. Un programa de televisió va venir a fer-nos una reportatge pel tema del síndrome de Maripili. Van fer el programa sobre l’èxit i van començar entrevistant un senyor que treballava a Singapur i Alemanya, i enmig de tot això va sortir un trosset de nosaltres. Jo amb una taula donant diplomes i una veu en off dient: “El curs El síndrome de Maripili ensenya a les dones a no tenir por a no ser estimades”.

P: Tret fora de context.

GR: Clar. A més, van agafar un home com a fil conductor per parlar de l’èxit. Els he dit que podrien haver agafat una dona de perfil directiu i hagués sigut innovador. Però han caigut en tots els tòpics. És més fàcil reforçar el tòpic que discutir. I, el tòpic alimenta el tòpic; és a dir, el tòpic es reforça, és mentida, però es reforça. Tothom l’alimenta.

P: És feina de les dones trencar aquests estereotips o és feina de tothom?

GR: És feina de tothom. Però crec que les dones haurem de gestionar les nostres pors i les pors d’ells. La prova és que jo feia cursos de comunicació per tothom, després específics per dones, i ara també per homes. Per què no surt un home fent cursos per homes? Les dones dir que tenim por no ens costa; als homes sí.

El fenòmen dels blogs

2005-05-05T05:14:00.000-07:00

Internet està revolucionant les nostres vides. I no només a nivell personal. Els mitjans de comunicació s'han endinsat, també, en aquesta revolució digital. Abans algú llegia el diari i, com a molt, podia enviar una carta al director donant la seva opinió sobre el que un article determinat o tema li havia suggerit. Ara, amb l'aparició i l'extensió dels blogs o bitàcores, molts periodistes continuen al seu blog personal els articles que sovint no poden publicar a la versió escrita del seu mitjà o diari. I, allà mateix, els internautes que consideren oportú donar-li la seva opinió sobre aquell text, la hi poden donar. És una nova forma de fer periodisme, potser molt més propera a un públic que pot ser exigent i pot fer arribar la seva opinió, crítica o felicitació al periodista. Ara els receptors d'informació ja no som només lectors. Podem ser, també, i al mateix temps, autors de nous textos. I aquest és un dels grans avantatges que ens ofereix un mitjà com aquest que ara engego, un blogg.

Your smile

2005-05-05T05:09:00.000-07:00

Les petites coses de la vida, són, molt sovint, les que més ens fan somriure. I, per això, a l'hora de crear el blog m'ha semblat interessant titular-lo "Your smile", en relació amb aquesta qualitat humana que tenim tots de somriure quan estem bé.

I, el blog és, precisament, un petit detallet que, espero, pugui fer somiure a algú.