"TOTES LES DONES SOM MARIPILIS"

Aquesta és l'entrevista que el dijous 21 d'abril vam fer a la periodista i consultora de comunicació estratègica i empresarial, Carmen Garcia Ribas. L'entrevista, a tall personal, va ser molt enriquidora i un dels lemes que en vam extreure tan jo com les meves companyes va ser: "Sigues autèntica". Carmen Garcia Ribas, una dona realment autèntica, ens va convidar a endinsar-nos en la reflexió davant de les actituds, sovint esterotipades, que tenim dones i homes.

“Totes les dones som Maripilis”

Garcia Ribas senyala que s’han de treballar models de lideratge basats en la cultura de les dones

Carmen Garcia Ribas és periodista i consultora de comunicació estratègica i empresarial. Actualment realitza seminaris d’habilitats de comunicació per dones i homes professionals a l’Escola Internacional de Comerç de Barcelona. El seu treball en relació amb les actituds tòpiques que limiten la identitat pròpia i l’assoliment de l’èxit de dones i homes s’ha estès amb els noms de síndromes Maripili i Manolo.

Pregunta: Què és una Maripili?

Carmen Garcia Ribas: No és que sigui ser una Maripili. En realitat, totes les dones som Maripilis, perquè en el nostre model cultural tenim por a no ser estimades, i, a partir d’aquí fem rituals de submissió. Per exemple, coquetejar és un ritual de submissió. Quan tu estàs parlant amb la gent i coqueteges, d’alguna manera estàs enviant un missatge: “Jo no sóc perillosa, estimeu-me”.

P: I per què tenim por?

GR: No ho sé perquè tenim por. El cert és que tenim por, igual que tenim set, gana, fred i calor. És absolutament natural en totes les persones. Inicialment la por era per defensar-nos. De la por física hem anat passant a la por social. Perquè en tenim no ho sé, però que tenim por és un fet.

P: Però hi ha uns àmbits socials i professionals on podem trobar més Maripilis?

GR: L’àmbit personal i professional no s’ha de separar. No deixem de ser nosaltres ni canviem el xip quan canviem d’àmbit. Jo crec que la majoria de dones som Maripili si no aprenem a identificar la por a no ser estimades. I quan dic la majoria dic les dones de totes les edats. Les noies que tinc de primer a l’ESCI, de divuit anys, són totes Maripili. Quan han d’explicar una anècdota en públic fan aquestes coses de pàmfiles, treuen veueta... És un comportament per fer-se estimar. Però, al final, com amb tot el què provoca la por, l’únic que aconsegueixes és el contrari: que no t’estimin i, a sobre, que no t’estimis ni tu. Perquè, en realitat, la Maripili normalment no s’estima a ella mateixa.

P: Però ara a la universitat hi ha moltes noies. Encara que creiem que estudiem i ens formem, ens autolimitem igual?

GR: Sí, us autolimiteu pels rols. Hi ha un eix transversal que diu: “La teva vida té sentit si et cases i tens fills. A més a més, pots anar essent professional, o mentrestant pots ser professional, però, veritablement l’objecte de la teva vida és aquest”. Això és un estereotip limitatiu que serveix per sabotejar tot el teu projecte.

P: La societat titlla la dona d’èxit d’abandonar la família.

GR: En realitat moltes vegades l’abandonen a ella. Els homes, en general, el complement que busquen no és una dona important, sinó una dona que sigui inferior. Tots aquests rituals com d’invàlides permanents que fem les dones no són perquè estiguem tronades. És un procés adaptatiu. Els homes, quan triomfen, moltes vegades tenen algú al seu costat. En canvi, les dones, com que el paper que se’ls demana és el de fer costat, és molt difícil que tinguin èxit i trobin un home que les recolzi.

P: Sembla que la societat premiï l’home d’èxit i miri malament a la dona triomfadora.

GR: Una dona d’èxit està tan bé com un home d’èxit. Si ets una magnífica estratega, ser la vice-presidenta del govern està molt bé, igual que si ets una gran cuinera. Però el tema és que a les dones d’èxit difícilment les acompanyen els homes.

P: I la tècnica de la paritat a les empreses i els governs és una bona tècnica per ajudar les dones?

GR: Jo estic en contra del tema de la igualtat. És un model que no és el nostre. Què vol dir que hem de ser iguals? Iguals a qui? El tema de la igualtat va sortir a l’inici del feminisme perquè es demanava la igualtat legal. Però som molt diferents culturalment els homes i les dones. Jo defenso la identitat: cadascú la seva. Quan parlem d’igualtat fem una trampa molt important, perquè les dones agafem el model masculí. Aleshores la gent comenta que les dones, quan tenen càrrecs directius, es comporten com homes. Ningú els ha explicat què és comportar-se com dones pels temes de dirigir, i, per tant, agafen models masculins.

P: Perquè busquen l’aprovació masculina?

GR: Exacte. D’alguna manera aquesta actitud d’imitació del model masculí és per dir: “M’heu deixat entrar en el vostre galliner, sóc com vosaltres”. El que s’ha de treballar, en realitat, són models de lideratge basats en la cultura de les dones.

P: Però els homes no tenen por? Vostè parla d’un síndrome Manolo per ells.

GR: La por dels homes és no ser ningú. Tenen por al fracàs. Això són estereotips: “Haig d’arribar a ser no sé què”. Aquesta por els provoca actituds arrogants i prepotents. Als homes els inculquen igual que a nosaltres. A les dones ens envien missatges de l’estil: “Si no ho fas bé no t’estimaran”; als homes els arriben missatges com: “Si no arribes aquí, fracassaràs.” Però no tots els homes són Manolos. En canvi, totes les dones són Maripilis.

P: I com es deixa de ser Maripili?

GR: L’alternativa a ser Maripili és ser estratègica: adonar-te en cada moment de la teva vida de quina és la situació, què tens, què no tens, què pots fer... I, a partir d’aquí, actuar conseqüentment. Has de donar-te permís per ser, atrevir-te a ser tu mateixa.

P: Ha creat vostè els termes de Maripili i Manolo?

GR: Sí, és una cosa que he creat jo. Fixeu-vos que és col·loquial, per caricaturitzar. És allò de dir: “Va, no siguis Maripili!” Les Maripilis i els Manolos s’identifiquen amb un comportament. És una terminologia que no pretén ser allò de: “L’any 2005 es va inventar el síndrome Manolo”.

P: I tot això és feminisme o simplement un moviment?

GR: Quan començo dono classes de comunicació. A partir d’aquí, diferenciem com han d’aprendre a gestionar la por els homes, per un costat, i les dones per l’altre. I, ara, s’està convertint en un moviment. Però no cal que sigui un moviment. L’únic que porta això és a ser autèntica. És ser tu mateixa, el que et porta és a respectar-te. Si resulta que tothom està intoxicat...potser sí que és un moviment. Però un moviment que no té cap nom, per això la cosa que s’està generant és el síndrome de Maripili.

P: Quin paper tenen els mitjans en aquest tema?

GR: Tenen molta responsabilitat. Els mitjans de comunicació reforcen sempre l’estereotip. Un programa de televisió va venir a fer-nos una reportatge pel tema del síndrome de Maripili. Van fer el programa sobre l’èxit i van començar entrevistant un senyor que treballava a Singapur i Alemanya, i enmig de tot això va sortir un trosset de nosaltres. Jo amb una taula donant diplomes i una veu en off dient: “El curs El síndrome de Maripili ensenya a les dones a no tenir por a no ser estimades”.

P: Tret fora de context.

GR: Clar. A més, van agafar un home com a fil conductor per parlar de l’èxit. Els he dit que podrien haver agafat una dona de perfil directiu i hagués sigut innovador. Però han caigut en tots els tòpics. És més fàcil reforçar el tòpic que discutir. I, el tòpic alimenta el tòpic; és a dir, el tòpic es reforça, és mentida, però es reforça. Tothom l’alimenta.

P: És feina de les dones trencar aquests estereotips o és feina de tothom?

GR: És feina de tothom. Però crec que les dones haurem de gestionar les nostres pors i les pors d’ells. La prova és que jo feia cursos de comunicació per tothom, després específics per dones, i ara també per homes. Per què no surt un home fent cursos per homes? Les dones dir que tenim por no ens costa; als homes sí.