Crònica de Sant Jordi

Sant Jordi desborda Figueres

Travessar la Rambla de Figueres sense sortir-ne malferit el dia de Sant Jordi era impossible. El recorregut que una persona amb pas lleuger tarda un minut a fer un dia qualsevol es va convertir en una autèntica expedició el 23 d’abril. No era una qüestió d’iniciativa. No. Era una guerra de desgast. Només el més valent, la persona amb més empenta, i, perquè no dir-ho, amb més capacitat per empènyer indiscriminadament criatures, pares i àvies podia proposar-se fer la meitat de l’excursió en cinc minuts. La resta de mortals podíem tardar mitja hora.
Efectivament, Sant Jordi és una festa multitudinària. Tots sortim al carrer empesos per la febre contagiosa de la història d’un cavaller que matà un drac i salvà una princesa. Potser ens creiem cavallers, vés a saber. Per això acceptem fer cues sota el sol per regalar una rosa o un llibre a aquells qui més estimem. I ens queixem, però aguantem.
No és que la festa de Figueres fos gaire més diferent que la d’altres pobles i ciutats de Catalunya. Els de Barcelona em diuen que també van pensar en el suïcidi mentre es veien perduts entre les riuades de gent de la capital. Però una de les peculiaritats de la ciutat natal de Dalí va ser que, allí, algú va aconseguir obrir-se pas entre la multitud: Sant Jordi.

Un Sant Jordi poc convencional
Vestit amb la roba tradicional d’un bon cavaller, tot engalonat, Sant Jordi va aconseguir crear un espai buit entre la gent. L’acompanyava, però, un escuder d’allò més inusual: un noi vestit d’executiu, amb un maletí a la mà i una torre d’alta tensió enganxada en un barret vermell.
“Què cracks!”, va exclamar un jove que es mirava el cavaller Sant Jordi i el seu acompanyant amb un somriure de complicitat. Realment, cridaven l’atenció. Però la complicitat del noi amb els cavallers no la motivava simplement la vestimenta medieval. Tots tres, i molta de la gent que passejava per la Rambla en aquell moment compartien l’oposició al Pla de Molta Alta Tensió (MAT) plantejat pels governs francès i espanyol, que suposa la construcció d’una línia elèctrica de 400.000 volts que interconecti França i Espanya per les Alberes altempordaneses.

Sant Jordi es va convertir en una plataforma més de protesta

Des d’algunes organitzacions ecologistes i ajuntaments de la zona s’ha mostrat un ferm rebuig al projecte i, aquell dissabte, Sant Jordi es va convertir en una plataforma més de protesta: “Ens volen pelar les muntanyes. Tot ho fan passar per aquí. Tenen tota la raó, i encara s’hauria de protestar més”, em va comentar en Marc, un noi de vint-i-tres anys que seguia el cavaller i el seu atípic escuder amb entusiasme.
El caire tradicional d’aquell Sant Jordi, però, no va perdre protagonisme pels actes de protesta. Les parelles seguien passejant agafades de la mà, atordides, això sí, pel gruix de gent. Els enamorats aguantaven caminar al ritme lent i feixuc de la multitud. Els nois bufaven i remugaven per sota el nas mentre les noies admiraven llibres i roses. El cert és que només vaig sentir queixes masculines. Elles, sota aquell enorme i blanc somriure, aguantaven el passeig carregant la rosa en una mà i el xicot en l’altra.
Mentrestant, aquells que caminaven sols optaven per sortir de la Rambla i voltar-la per fora. Era molt més fàcil. Però aviat uns galls estridents captaven l’atenció dels sotmesos i els exil·liats de la Rambla. El mal d’orelles era insuportable. Un grup de sud-americans pretenia que els caminants es refugiessin en l’Evangelisme cantant cançons religioses i predicant el camí de Crist i la seva mare, la Verge Maria. Al veure que no oferien salvació davant el via crucis que suposava travessar la Rambla, la gent els passava per davant amb total indiferència.
Només a les parades de roses i llibres en van quedar una mica farts, dels cantants. Els nens de la parada del Club Natació Figueres, que, per “voluntad de Cristo” venien roses a només deu metres dels evangelistes, em van comentar que ja en tenien prou. La Raquel, de nou anys, mentre preparava una rosa em deia: “Em deixaran sorda. M’estan estressant molt. Els aniré a dir que callin”.

La cort del segle XXI
Davant de la parada del Club Natació Figueres, un grup d’escoltes oferia una alternativa als cants religiosos. Per un euro, escrivien i recitaven un poema d’amor personalitzat a qui, aquell que pagués, volgués. No hi posaven música, això sí, però tothom deia que escoltar-los a ells era molt més agradable que sentir els guirigalls dels evangelistes. Eren els joglars d’una cort, la figuerenca, que hores d’ara ja tenia cavaller, escuder, eclesiàstics i recitadors de cants d’amor.

Princeses i princesetes esperaven, ansioses, una rosa

A la cort figuerenca només li faltava una cosa: la princesa enamorada. Aviat, però, vaig descobrir que, aquella multitud feixuga i gairebé molesta amagava centenars de princeses i princesetes que esperaven, ansioses, que el seu Sant Jordi els regalés una rosa.
Poc a poc, les parades s’anaven buidant de roses, llibres i gent. A dos quarts de nou del vespre només els nois que arribaven de la feina o que, despistats, havien oblidat comprar un detall a la seva xicota s’acostaven al centre de la Rambla. Tota la multitud que fins aleshores havia omplert aquell espai caminava, ara, dispersa, cap a casa. Mentrestant, les paradetes s’anaven desvertebrant i un grup d’escombriaires arribava per netejar-ho tot. L’endemà ja no seria Sant Jordi.